La fundació de l’Organització Mundial de la Salut

06/04/2012 7:300 comments

La Setmana Santa del 1948 la vaig passar a Suïssa perquè el set d’abril d’aquell any vam fundar l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS. Vaig participar-hi per la meva experiència en els efectes per a la salut de l’infern dels camps nazis. Recordo que en sortir de Flossenbürg vaig estar uns mesos descansant a Hotel Lutetia de París i després vaig trobar un lloc de treball al ministeri de Salut de França. En guanyar-me la confiança dels meus caps vaig ser un dels 9 delegats que l’estat francès va designar per participar en la fundació de l’OMS.

Recordo que l’hivern del 1947 vam instal·lar-nos en una casa a Annecy –una ciutat d’uns 26.772 habitants aproximadament, que es troba situada a 42 quilòmetres i tres-cents metres de Ginebra –la ciutat que albergaria la seu de l’OMS i les reunions per fundar l’organització. El treball; reunions, comissions, anàlisi d’estudis, preparació d’informes… van salvar-me de tornar-me boig perquè jo revivia cada nit l’infern d’on havia sortit.

En aquest sentit, un company de la delegació francesa em posava molt nerviós, era en Jean-Claude Romand, un metge i investigador, que cada vespre, cada vespre, cada vespre, quan sortíem de les reunions de treball proposava tornar corrent fins a Annecy per fer esport i sempre deia: “hem d’aprofitar-ho, de Ginebre a casa tenim la mateixa distància que una marató”. Aquest humor estúpid no em molestava, em torturava el record que em despertava de les marxes durant la deportació.

El meu paper en les comissions de treball que van servir per fundar, de manera oficial, l’OMS el set d’abril del 1948 va ser aportar tota la meva experiència per dissenyar els plans d’intervenció de l’agència davant les catàstrofes humanitàries. Després de la inauguració de l’OMS, vaig quedar-me treballant a la seu central de l’agència mundial de la salut, a Ginebra, fins el 1984 quan l’organització va contractar en Jean-Claude Romand, a qui havia perdut de vista. No podia suportar la presència d’aquell home i quan el veia recordava la seva estúpida broma de la marató.

Recordo que el director general de l’OMS d’aquella època, el doctor Halfdan Mahler va demanar-me personalment que no marxés. Li vagi dir que si volia treballaria per la salut mundial, però que ho faria des de Barcelona perquè havia decidit tornar a casa. Aquest magnífic metge danès va dir-me que ho entenia, que estaríem en contacte i va fer-me una carta de recomanació que em va permetre trobar feina a la conselleria de Salut. Però, aquesta és una altre història.

Enric Marco

email
Tags:

Leave a Reply


*