benegre.cat
Història

El naixement d’El Be Negre, per Enric Marco

Poques històries em fan tan feliç d’explicar com aquesta, la del naixement del setmanari satíric El Be Negre el 23 de juny del 1931. Éren temps de República i en Josep Maria Planes i jo ho teníem clar: l’humor i la ironia havien de ser eines per esvalotar el país. Per aquest motiu vam fundar la capçalera, de la que se’n publicarien 245 números. Però tot va acabar com el rosari de l’Aurora… al Planes el va assassinar un escamot de les FAI i servidor va acabar al camp de Flossenbürg.

L’inici dels anys 30 van ser un oasi per al nostre poble. Francesc Macià era el President de la restaurada Generalitat de Catalunya i a Espanya governava la Segona República. A Barcelona, els intel·lectuals ens dedicàvem a escriure, doncs aleshores el periodisme era una professió de prestigi. El setmanari Mirador i el diari La Publicitat van ser el caldo de cultiu d’una capçalera que va néixer la vigília de Sant Joan del 1931: El Be Negre.

L’ànima d’El Be Negre va ser Josep Maria Planes, un home amb la gran fortuna de tenir-me com a amic i soci. Vam ser els promotors del setmanari satíric, del que vàrem arribar a publicar 245 números en cinc anys. Mítiques plomes van rajar per les pàgines d’El Be Negre -com les de Tísner o Josep Maria de Sagarra- responent sempre a la crida de Planes de posar “per damunt de tot, la dignitat i la llibertat de Catalunya”. Ja és ben cert que cada número d’El Be Negre era una petita obra d’art, amb seccions com “Ovelles esgarrariades”, “Els Bens Forals” o “I un bé!”.

Però els temps canvien i les guerres comencen. Al gener del 1936, El Be Negre va ser multat per desobediència, Planes va haver de fugir a París i la publicació s’acomiadaria definitivament el 15 de juliol. El meu bon amic Josep Maria escrivia el seu brillant periodisme d’investigació a La Publicitat i l’article “Els gàngsters de Barcelona”, en el que cantava les vergonyes dels anarquistes, li va costar la vida a l’agost del 1936. Un escamot de les FAI se’l va emportar a l’Arrebasada i li va disparar set trets.

Jo em vaig exiliar com vaig poder i al 38 ja aniria fent via cap a Flossenbürg, on viuria una experiència colpidora, tal i com m’he dedicat a explicar a les escoles de Catalunya. Colpidor va ser el pas d’El Be Negre i, 80 anys després, una colla de marrecs periodistes em demana que escrigui a una mena de web que estan fent, benegre.cat. Que no tenen els drets, ja us ho dic jo… En qualsevol cas, tot sigui per recuperar d’alguna manera El Be Negre, una publicació que va fer època i que els catalans faríem béde tenir en memòria. Per molts anys, Be Negre!

Enric Marco

Comentaris

TOP

Alerta galetes!

L’informàtic que manté aquesta pàgina web menja galetes i una autoritat invisible ens obliga a dir-t’ho. Si hi estàs d’acord, clica ACCEPTAR, sinó, et redirigirem a una pàgina russa amb virus.

Política de privacitat,

ACEPTAR
Aviso de cookies